L'actualitat religiosa des de Catalunya

Tot i superar (no fa molts anys, per cert) el domini absolut del clero sobre la societat, a nivell de pràctiques socials en moments concrets de la vida: naixement, pubertat, casament i defunció [un exemple per als que no ho sàpiguen:  en els anys 60-70 una parella que es volgués casar pel civil i no per l’església, havia de fer un acte de apostasia… ja que havia estat batejada], l’hegemonia del poder social-religiós sobre el nostre país encara és patrimoni de l’església católica.

Avui ho vull concretar en les cerimònies de comiat d’una persona (que solem anomenar  “funeral”), que solen fer-se als tanatoris. Si hom vol fer un acte confessional (sense missa) es troba amb el capellà o diaca corresponent. Resulta “insòlit” que l’acte el presideixi un o una seglar.

És ben cert que la majoria de persones ignoren “què s’ha de fer” i agraeixen que “els ho facin”; en tot cas, tal vegada, diran unes paraules… A d’altres, més “de l’olla” (militants de moviments, gent activa de parroquia, etc.), sí que els hi agrada participar, en més o menys grau. Tanmateix mai “se’ls acudirà” que puguin presidir l’acte, encara que estiguin més vinculats a la persona difunta que “el representant oficial” de l’església…

No creieu que ja és hora de que es normalitzés aquesta situació  i, lliurement, en igualtat  d’uns i altres, pogués presidir un comiat qualsevol persona? Això sí, caldrà, primer, convèncer el clero…(és a dir el capellà o diaca, puix els religiosos no capellans i les religioses son “laics” a nivel de classificació jerárquica). 

Jesús Lanao és jesuïta