L'actualitat religiosa des de Catalunya

L’ateisme es defineix segons el límit. La idolatria apunta a la distorsió. Dues postures davant Déu molt diferents. L’ateisme el nega. La idolatria el substitueix. Tots dos desafien a la seva manera la fe en Déu. No obstant això, la segona em preocupa molt més que la primera.

Ateisme, tal com la seva paraula indica, conté negació. Es dissenya pel que no és. Rebutja l’existència de Déu. Com l’agnosticisme, que segons el diccionari, declara inaccessible a l’enteniment humà tot coneixement del que és diví i del que transcendeix l’experiència. Incredulitat conté la partícula negativa a l’inici. Xoca contra un mur a partir del qual res no existeix. Hi ha hagut intents de girar la truita, i presentar l’ateisme en una versió positiva. L’expressió triada va ser una paraula anglesa: «the bright», que significa clar, brillant, lluminós. El terme, encunyat fa uns nou anys amb aquesta orientació per Paul Geisert i Mynga Futrell de Sacramento, EUA, pretén englobar les persones que «posseeixen una visió del món exempta d’elements sobrenaturals i místics». La difusió del mot, malgrat el suport rebut, no ha tingut fins ara l’èxit esperat pels seus iniciadors. El fenomen de l’ateisme es viu de manera molt diversa. N’hi ha que, de manera militant, tracten de perseguir i destruir tota creença en Déu. Volen esborrar-ne totes les empremtes en l’àmbit social. Altres, en canvi, admeten amb un cert pesar el seu desig de creure en Déu alhora que reconeixen la dificultat d’aconseguir-ho. Admeten el seu agnosticisme a la vegada que es mostren respectuosos amb la fe i amb les persones que creuen en Déu. Al nostre país, hi ha plomes il·lustres que se situen en aquesta tessitura.

La idolatria distorsiona la fe en Déu. Substitueix la veritat per l’engany. Aparentment, l’idòlatra manifesta la seva creença en la divinitat, però en el fons la manipula com vol. La transmissió de la fe, sovint, ofereix imatges distorsionades de Déu. Per al cristià, Déu és el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist. L’evangeli, en les seves quatre versions, ens proporciona les claus que Jesús utilitzava per parlar de Déu, per indicar el que representava en la seva vida, per veure com el vivia i com l’anunciava. No és estrany que sant Joan en la seva primera carta escrigui: «Déu és amor» (4,8). Havia estat educat per Jesús. Cal preguntar-se quina idea, imatge i vivència de Déu es transmet en la família, en la catequesi, en les homilies... Les formes distorsionades de Déu es nodreixen de culpabilitat, judici, omnipotència infantil, escrúpol, violència, por, manipulació. A la curta, sembla que ajuden a consolidar una idea sana de Déu, però, a la llarga, les persones es desentenen a causa d’un patiment inútil. Quan vomiten la idolatria, cosa bona, poden arribar a prescindir de Déu, pensant que tot és el mateix. La Bíblia afirma en el Gènesi que Déu va crear l’home i la dona. En la idolatria passa tot el contrari, l’home i la dona creen Déu segons la seva imatge i semblança. Els efectes són devastadors.

Confrontar la nostra idea, imatge i vivència de Déu amb el Déu i Pare de nostre Senyor Jesucrist és una tasca quotidiana. Convertir-se a la visió evangèlica no resulta gens fàcil. Tenim tan interioritzats els ídols, que ens oblidem del Déu veritable. Pares i mares, educadors, sacerdots, catequistes, religiosos... corren el risc de transmetre una perspectiva idolàtrica de Déu, molt més preocupant que l’ateisme. Adonar-se’n és el primer pas. Cap pastoral no ho hauria d’oblidar.