L'actualitat religiosa des de Catalunya

Avui fa exactament un mes que es va fer la darrera vaga general a Espanya. Barcelona va esdevenir la capital de la pirotècnia, de la delinqüència i del vandalisme. Se n’ha parlat en tertúlies i s’han escrit nombrosos articles. Els polítics han previst canvis legals per endurir les penes dels infractors. Nous esdeveniments s’albiren que poden propiciar nous capítols d’enfrontaments i destrosses, com la reunió del Banc Central Europeu a la Ciutat Comtal i altres rèpliques d’impacte laboral a causa de noves convocatòries sindicals d’abast divers.

El 29-M va aglutinar un entramat de violències de diferent gènere, però només hipòcritament s’ha reduït a una: el vandalisme juvenil, totalment condemnable sense cap mena de fissures. Es pot explicar, però no s’ha de justificar de cap manera. Com resoldre-ho de manera intel·ligent? Endurir les lleis és la proposta estrella, però no n’hi ha prou. Les imatges de la jornada van desfilar pels telenotícies d’arreu del món i van ocupar les portades dels diaris més prestigiosos. Però els mal anomenats piquets informatius també van fer servir la violència, la intimidació... emparats per les sigles dels sindicats. Alguns d’ells van esdevenir autèntics teloners de la jornada en tallar carreteres, cremar pneumàtics, prohibir l’accés a les fàbriques... No es valida la seva actitud en posar-la com a contrapès a la violència d’alguns empresaris que van amenaçar el seu personal si acudia a la vaga, fet també inacceptable. Algun polític ha volgut afrontar aquests altres temes, com sí que s’ha fet amb els joves? En el fons, no s’està tant en contra de la violència sinó en contra del seu grau d’espectacularitat i contra determinats protagonistes. Així com als mal anomenats antisistema se’ls han endurit les lleis, ningú no s’atreveix, al contrari, a cobrir el buit d’una manca de llei sobre la vaga, on els piquets informatius, en el cas d’existir en una societat de la comunicació, s’ajustin a dialogar amb qui vulguin, però sense restringir llibertats.
 
El paper de la policia resulta molt difícil. Certs sectors crítics encara no han canviat el xip i pensen que viuen en temps de dictadura. Si tothom respectés les regles de joc, es faria prescindible la seva actuació. La policía actual està al servei de la convivència en democràcia i ha d’actuar segons els seus cànons, però cal reconèixer que els mossos d’esquadra, malgrat el xantatge lingüístic vergonyós que van utilitzar alguns dels seus líders sindicals i algunes operacions poc encertades, representen la concessió d’un avenç com a país en el camí d’assumir les pròpies responsabilitats, que alguns volen dinamitar com si Catalunya fos incapaç d’assumir aquestes competències.
 
Va triomfar més la manifestació que no pas la vaga. Per què? La vaga té un preu econòmic que paguen els treballadors, no així els responsables sindicals que no van parar de treballar. La manifestació era gratis, però servia millor com a instrument per expressar un malestar sense afectar la pròpia butxaca, força castigada per la situació actual.

Dues postures perilloses: acceptar ideològicament la violència que s’ajusta als meus patrons de pensament i promoure actituds antipolítiques que ens condueixen inexorablement al populisme i al desert democràtic. Els dictadors d’esquerra i de dreta es nodreixen de l’antipolítica. No s’ha de caure en aquestes trampes perquè es pot trencar la baralla i la societat en patiria les conseqüències.

(Publicat el 29 d'abril de 2012)