L'actualitat religiosa des de Catalunya

La crisi econòmica que estem arrossegant i que s’allarga presenta un gran desafiament a la fe i al testimoniatge dels cristians. La gravetat de la situació, que constantment ens recorden el Mitjans de Comunicació Social, exigeix que constatem com ens afecta personalment i com hi responem.
 
Als cristians ens pertoca la missió d’anunciar en tota ocasió i en tot lloc la salvació de Jesucrist intentant donar resposta a les necessitats de la gent, tot il·luminant amb la fe i l’esperança les grans qüestions de l’existència, a les quals certament sols l’amor de Crist pot donar sentit ple (Cf. Concili Provincial Tarraconense, Res. 2). ¿Se’ns demana quelcom més a nosaltres, bisbes, preveres i diaques? Les qüestions temporals no són certament de la nostra incumbència com a pastors del Poble de Déu; però sí com afecten a les persones i com aquestes hi responen.
 
El Sant Pare i totes les instàncies eclesials insisteixen, ja des dels temps del beat Joan Pau II, i ara, en vigílies de l’anunciat Any de la Fe, en la necessitat d’una Nova Evangelització. Certament cal desvetllar la fe en el Crist ressuscitat dels feligresos que resten fidels i potenciar en ells el sentit de pertinença eclesial i el zel missioner, per tal que, a través del testimoniatge i de la paraula,   comuniquin als homes i dones del seu propi medi l’amor redemptor de Déu. Per això cal que nosaltres, pastors, en totes les circumstàncies, en el tracte amb els feligresos o quan entrem en contacte amb els practicants ocasionals o amb els no practicants o no creients, anunciem Jesucrist salvador amb un gest i amb un llenguatge capaços de comunicar la tendresa i l’amor de Déu (Cf. C.P.T. res. 4 i 5). Els efectes salvadors d’una nova evangelització poden ser la millor aportació de l’Església, fidels cristians i pastors, per superar l’actual crisi econòmica, que també és, i ben greu, crisi d’autèntics valors cristians. 
 
La mateixa resolució 5 del nostre Concili concreta i precisa que per realitzar una efectiva evangelització, “el cristià ha d’aportar a la nostra societat un estil de vida sobri, solidari, amb una visió positiva del nostre poble, d’alegria que es comunica, de gratuïtat, de compromís i de participació en la vida associativa i política, i també de llibertat davant els nous ídols socials”. Tot un programa d’actuació per als cristians i ben suggeridor i adequat a les presents circumstàncies. Encara que figuri en últim lloc de la llista, cal cridar l’atenció sobre la indispensable llibertat davant els ídols moderns capaços d’ensorrar patrimonis, dilapidar fortunes i trencar i dissoldre famílies. Un ídol modern, que pot bloquejar qualsevol resposta positiva a la crisi actual, pot ser aferrar-se a un nivell de benestar per damunt de les nostres reals possibilitats i que no es pot sostenir per més temps.  Cal la valentia de denunciar-lo.
 
Les “retallades”, l’augment del cost de la vida, la disminució dels ingressos ens empenyen a un estil de vida sobri. Una acceptació positiva és un reclam evangèlic. La crisi ha propiciat sentiments i actuacions d’efectiva solidaritat. Les aportacions de moltes persones, que se senten solidàriament responsables de la situació conflictiva i dolorosa de molts conciutadans, han fet possible la funció benefactora de Càritas, socialment reconeguda.
 
En cristià la solidaritat és germanor i urgeix encara més enllà: si es disposa de mitjans, cal acceptar el risc, ser agosarats, produir i generar llocs de treball, perquè es pugui viure dignament i s’obrin camins de futur al jovent.  Cal destacar-ho per facilitar un visió positiva, que motivi aquest tremp emprenedor.
 
La por paralitza, anul·la possibilitats. No es pot negar ni dissimular la realitat present, que és crua, complexa i difícil. Però no es pot mantenir el personal en alarma contínua. Alhora que es comuniquen dades negatives ben reals, s’haurien de poder transmetre motius d’esperança. Per sortir d’aquesta hora tenebrosa i difícil, cal la col·laboració i l’esforç de tots. Però per comprometre’s s’ha de tenir una visió positiva del nostre poble, s’ha de creure que efectivament es pot aconseguir.
 
Mantenir-se lliure de tota esclavitud i, amb generós atreviment, comprometre’s a una lleial i solidària col·laboració, amb sobrietat i gratuïtat, per aportar a la nostra societat alegria i il·lusió de vida, és certament un coratjós missatge cristià, de qui creu fermament en Jesucrist ressuscitat.
 
 

+ Carles Soler i Perdigó, bisbe emèrit de Girona