L'actualitat religiosa des de Catalunya

Paolo Gabriele sembla un personatge enigmàtic sortit d’una novel·la de Dan Brown. El majordom del Papa va perdre aquest càrrec en ser imputat pel cas Vatileaks, que va consistir en la sostracció, la utilització i la difusió de documents confidencials. Sense conèixer totes les derivacions de la imputació, el fet presenta una lectura polièdrica. Ara i aquí només em fixaré en la motivació de l’autor.

Es pot especular que Paolo Gabriele va obrar per interessos econòmics, que va actuar com a espia de potències estrangeres, que va ser una marioneta de forces ocultes, que es va convertir en el cap de turc de sectors enfrontats dins de la cúria vaticana... Qualsevol d’aquestes possibilitats implica una traïció a la confiança i una infidelitat manifesta a la funció encomanada. Profunda decepció per a qui ha viscut al seu costat, confiant en l’honestedat i la transparència dels seus serveis. La sentència dirà.

Tot això, que és dolent, no és el pitjor. Hi ha dues raons exposades pel mateix majordom, que el converteixen en un autèntic «il·luminat»: a) «malgrat que la possessió d’aquests documents és una cosa il·lícita, he considerat un deure fer-ho», i b) «vaig pensar que a l’Església aquest paper (fer tornar l’Església pel bon camí) fos pròpiament de l’Esperit Sant, pel qual em sentia inspirat d’alguna manera». No hi ha delicte, no hi ha injustícia, tot està bé... perquè el seu autor es considera «inspirat per l’Esperit Sant». No ho hem de confondre amb la denúncia profètica, sinó amb sentir-se investit per raons superiors. Aquesta temptació, altament perillosa, és freqüent en persones religioses, fortament ideologitzades. No cal anar al Vaticà per veure casos que reflecteixen aquesta mentalitat. Aquí, a Catalunya, també en tenim. Són persones i grups que no dialoguen mai. Sempre estan en possessió de la veritat. S’instal·len en el dogmatisme. N’hi ha que s’escuden en l’anonimat i que utilitzen internet per denigrar a tort i a dret. Dels seus adversaris, no deixen canya dreta. Falten a la veritat i no hi ha cap bri d’amor en les seves afirmacions. Tornen a les seguretats del passat perquè són incapaços d’afrontar el futur. Menteixen i traeixen. Diuen que estimen l’Església i ignoren que són una cèl·lula cancerosa.

Sempre cal estar atent i obrir bé els ulls per no caure en aquesta temptació. La primera mirada ha de ser cap a un mateix. Cal ser conscient de les pròpies llums i ombres, no considerar-se en la possessió de la veritat absoluta, parlar des de la humilitat. Creure’s «il·luminat» resulta tan ingenu com perillós.