L'actualitat religiosa des de Catalunya

Ja ens hem endinsat en el nou any, l’apocalíptic 2012, que amenaçava amb ser la fi del món i que, tot plegat, possiblement no serà res més que un altre any de crisi. I amb la crisi, amb aquesta crisi que es dilata en el temps i comença a deixar víctimes a la vora del camí, una necessitat urgent: prendre consciència de l’essencial, per prioritzar-ho, i del superflu, per no perdre-hi temps.

M’ha tocat la grossa de Nadal. No la de la loteria, esclar, sinó l’altra, la de debò.

Em diuen que una cadena televisiva anglesa emplaça els seus telespectadors al següent informatiu afirmant-los que l’endemà seguiran deprimint-los a la mateixa hora. No n’estic segur, però té gràcia, perquè efectivament els telenotícies es podrien acomiadar així, especialment aquests darrers temps, quan sembla que els quatre genets de l’apocalipsi tornen a cavalcar lliurement per les nostres terres.

Arrossegats per un insòlit destí en la mar blava de l’agost. És el títol d’una satírica i àcida comèdia italiana, d’aquelles que els italians feien i fan tant bé, dirigida per Lina Wertmüller el 1974. Una dona benestant i insuportablement snob viatja en un iot amb els seus amics, lluint la seva prepotència i el menyspreu dels servents, amb un acarnissament especial envers un pobre mariner sicilià. Però... un accident, una balsa, dos supervivents: ella i el pobre mariner.