Abat Soler: “El pare Taxonera va posar en pràctica ‘l‘acolliu tothom’ que Pau VI encarregà a l’abat Cassià”

(CR) Aquest dilluns s’ha celebrat a l’Abadia de Montserrat l’enterrament del pare Marc Taxonera, mort aquest divendres als 95 anys.

En l’homilia l’abat Josep Maria Soler ha posat l’accent en l’esperança “que no defrauda”: “Per als cristians, la garantia que tot això no és una quimera, no és un sentiment sense base real, és la paraula de Jesús unida a la seva mort i a la seva resurrecció”.

L’abat Soler també ha glossat l’àmplia activitat social del pare Taxonera i ha recordat que va tenir “un paper destacat en l’acolliment de les persones i els grups que s’aixoplugaven a Montserrat per evitar una detenció o per elaborar projectes d’àmbit polític o social que preparessin un futur democràtic per al nostre País”. Així, “en el posar en pràctica aquell “acolliu tothom” que el beat Papa Pau VI encarregà al pare abat Cassià, el pare Marc hi tingué un paper molt notable”.

“Tot ho ha procurat fer sempre, no pas per cap profit personal, sinó per servir Montserrat, l’Església i Catalunya”, conclòs l’abat. “No es presenta amb les mans buides al judici”.
Entre altres, hi han assistit el president de Generalitat, Artur Mas, l’arquebisbe d’Urgell i secretari de la Conferència Episcopal Tarraconense, Joan-Enric Vives, i el tinent d’alcalde de Barcelona, Antoni Vives.

Aquest és el text íntegre i el vídeo de l’homilia:

ENTERRAMENT DEL P. MARC TAXONERA. Homilia del P. Abat Josep M. Soler
22 de desembre de 2014
Is 25, 6.7-9; Rm 5, 5-11; Ps 24; Jo 5, 24-29

M. H. President de la Generalitat, Sr. Arquebisbe d’Urgell i Secretari de la Conferencia Episcopal Tarraconense, Sr. Vicari General de la Diòcesi de Sant Feliu, Sr. Alcalde, Director general d’Afers Religiosos, Autoritats, germans i germanes:

L’esperança no pot defraudar ningú. Aquestes paraules de sant Pau, que hem escoltat a la segona lectura, no es refereixen a una esperança motivada per raons humanes; no és un sentiment d’optimisme pel futur. L’esperança que no defrauda, de la qual parla l’Apòstol, és l’esperança que prové de la fe en Jesucrist. I, en el context, d’aquella lectura, és l’esperança de continuar vivint després de la mort gràcies a Jesucrist. Ell, recordava sant Pau, va morir per nosaltres, donant la vida per amor i, amb la seva mort, ens reconcilià amb Déu, vessà l’Esperit Sant en els nostres cors i ens dóna la salvació que ens fa superar la mort després de passar-hi.

Tot el temps d’advent que vivim els cristians per a preparar-nos per Nadal, està amarat d’aquesta esperança. A la primera lectura, se’ns ha anunciat la mateixa realitat de la vida més enllà de la mort, però d’una manera imatjada: Déu té preparat per a tots els pobles, deia el profeta, un convit festiu al terme de la història. En el llenguatge de la Bíblia, parlar d’un convit festiu és una manera figurada de parlar de la felicitat, de la plenitud, de la fraternitat compartida que saciarà perfectament tots els nostres desigs i eliminarà tota causa de sofriment i de preocupació. Déu, deia també el profeta Isaïes, traurà tot vel de dol; eixugarà les llàgrimes de tota la humitat i farà desaparèixer per sempre la Mort.

Per als cristians, la garantia que tot això no és una quimera, no és un sentiment sense base real, és la paraula de Jesús unida a la seva mort i a la seva resurrecció. Ell que és font de vida i Senyor de la història, ens ho ha dit a l’evangeli: els qui escolten el que jo dic i creuen en el Pare que m’ha enviat, tenen vida eterna i passen de la mort a la vida; es presentaran a judici i no seran condemnats, viuran per sempre.

El P. Marc Taxonera, del qual tenim les despulles aquí al davant, ha viscut i ha mort amb aquesta esperança posada en Jesucrist. Tota la seva vida de cristià i de monjo n’ha estat amarada; més enllà de les mancances personals que hagi pogut tenir, ha procurat actuar sempre amb un desig interior de fidelitat a Déu molt profund, que, reservat com era, només deixava entreveure alguna vegada.

Nascut a Barcelona el 1919 i batejat amb el nom de Jordi, cursà els estudis primaris i el batxillerat a la històrica Mútua Escolar Blanquerna. Fou membre actiu de la Federació de Joves Cristians de Catalunya. Amb la guerra civil el seu pare, metge, i molts altres familiars foren perseguits i van haver de marxar. Van poden anar a Pamplona a través de França. A Navarra, en Jordi Taxonera s’incorporà a un terç de Requetès, però poc després va ser declarat inútil per raons de salut. Tornat a Barcelona el juny del 1939, cursà els tres primers cursos de la llicenciatura de Dret i, suprimida la Federació, entrà a la Joventut d’Acció Catòlica.

A l’octubre del 1941, ingressà al nostre Monestir. Hi professà dos anys després i va ser ordenat de prevere el 1949. Acabats els estudis de filosofia i teologia a Montserrat, fou enviat a París a estudiar arxivística a l’École National des Chartes. En tornar, va ser nomenat arxiver de Montserrat i ho ha estat fins que la salut li ho ha permès. El P. Marc fou, també, bibliotecari del Monestir una quinzena d’anys; durant aquest temps aconseguí que la biblioteca de Montserrat disposés d’una col·lecció especialitzada en la guerra civil, l’actual “Sala Cambó”. De mica en mica, li foren encarregades diverses activitats de representació del Monestir i de relacions institucionals. En aquest àmbit, fou un col·laborador eficaç dels PP. AA. Aureli M. Escarré, Gabriel M. Brasó, Cassià M. Just, Sebastià Bardolet i de mi mateix. Participà en moltes tasques culturals, socials i de defensa i promoció dels Drets humans així com en activitats a favor de la identitat de l’Església catalana. La llista d’aquestes activitats és llarga: representà Montserrat en el Comitè Executiu del Congrés de Cultura Catalana i posteriorment fou membre creador de la Fundació Congrés de Cultura Catalana, de la qual era Vicepresident; contribuí a la creació de la Coordinadora Catalana de Fundacions, i va ser-ne membre de la junta; fou un dels iniciadors del Centre Unesco de Catalunya; Cofundador de l’Associació d’Arxivers de Catalunya, de la qual fou vicepresident; Membre del Jurat per la concessió del Premi Internacional Ramon Llull; Cofundador, també, del Grup Cristià “Sant Jordi” de Promoció i Defensa dels Drets Humans; Membre durant uns anys del Comitè Executiu de Justícia i Pau de l’arxidiòcesi de Barcelona; Coordinador dels promotors de la creació del Centre d’Estudis Catalans a la Universitat de la Sorbonne-Paris IV, va gestionar, també, que s’obrís una càtedra de català en aquesta universitat, que s’inicià el 1991; després del concili Vaticà II, va promoure l’edició del Missal i del Leccionari per poder celebrar l’eucaristia en català; etc.

Durant la dictadura posterior a la guerra civil, el P. Marc va tenir un paper destacat en l’acolliment de les persones i els grups que s’aixoplugaven a Montserrat per evitar una detenció o per elaborar projectes d’àmbit polític o social que preparessin un futur democràtic per al nostre País. En el posar en pràctica aquell “acolliu tothom” que el beat Papa Pau VI encarregà al P. Abat Cassià, el P. Marc hi tingué un paper molt notable. El P. Marc ha estat un testimoni destacat de molts fets de la transició política i de la història recent del nostre País i de l’Església a casa nostra, des dels anys 60 del segle passat fins ben entrat el s. XXI. I n’ha servat una memòria admirable. Tot ho ha procurat fer sempre, no pas per cap profit personal, sinó per servir Montserrat, l’Església i Catalunya. La Generalitat li ho va reconèixer atorgant-li la Creu de Sant Jordi l’any 2000. I també el govern francès li concedí una condecoració acadèmica.

El P. Marc després d’una vida llarga i plena d’activitat fins fa un parell d’anys, ha afrontat la mort, que aquesta darrers temps veia com “s’atansava silenciosament, inexorablement”, des de la fe i l’esperança. Des de la convicció que, després “del nostre final terrenal” –per dir-ho amb una expressió seva- “Jesús vol que estiguem amb ell” a la casa del Pare. No es presenta amb les mans buides al judici, del qual parlava l’evangeli que hem escoltat i en el qual el jutge, Jesucrist, és alhora l’advocat defensor. S’hi presenta amb tot el bagatge de la seva vida; amb el molt que ha fet de positiu i, també, amb els mancaments propis de la fragilitat humana. Per això ara celebrem l’Eucaristia unint la vida i la mort del P. Marc a la mort i a la resurrecció de Jesucrist, tot demanant que Déu Pare, en la seva tendresa, l’aculli en la vida eterna. D’aquesta manera serà realitat per al nostre germà allò que aquests dies previs al Nadal els monjos preguem amb la litúrgia de l’Església: “Volem veure-us, a Vós, oh Crist, Déu tal com sou”, i que “aquesta visió continuada us sigui un perenne cant de lloança” (cf. Himne de Laudes de la segona part de l’advent).