L'actualitat religiosa des de Catalunya

(David Casals – CR) L'entorn més immediat dels candidats de CiU i PSC a la presidència de la Generalitat, Artur Mas i José Montilla respectivament, defineix com a "calvinistes" els dos polítics, per ser persones austeres, treballadores i un exemple de l'anomenada 'cultura de l'esforç'. Així ho diuen en les dues biografies que han sortit a la venda en vistes de Sant Jordi sobre els dos polítics, i publicades en els dos casos per RBA-La Magrana: La màscara del rei Artur, escrit per Pilar Rahola; i Descobrint Montilla, de Gabriel Pernau.

En els dos llibres, es retrata també la dimensió religiosa dels dos candidats. Els dos creuen en Déu i no dubten en reivindicar la importància del llegat de les tradicions religioses en la nostra cultura.

Però, ¿per què el seu entorn retrata a Mas i Montilla com a persones calvinistes, si s'han criat en famílies catòliques? És que han abraçat en algun moment de les seves vides la fe de les esglésies protestants reformades o presbiterianes, les que es consideren hereves del pensament religiós de Joan Calví?

Els tòpics diuen que els calvinistes són austers, treballadors i "capitalistes". Però, d'on ve la relació entre capitalisme i Calví? Es troba en Max Weber, i en el seu eminent estudi L'ètica protestant i l'Esperit del Capitalisme, on ressalta que va ser en els països europeus on s'havien consolidat les esglésies reformades i presbiterianes -les 'calvinistes', com l'escocesa, la dels Països Baixos, les de la Suïssa francòfona i la d'Irlanda del Nord, entre altres- on es va desenvolupar en més força el capitalisme incipient al llarg del segle XVIII. Segons Weber, certes tesis calvinistes i de la teologia puritana permeten l'incipient capitalisme, sobre tot perquè els primes capitalistes vivien amb austeritat, sense manifestacions de riquesa i de luxe, fet que possibilita l'acumulació de capitals perquè no es malgasten els estalvis en opulències.

Mas: Humanisme cristià

Mas explica que creu en Déu, precisant que no creu en una divinitat dogmàtica. “Les meves creences no formen part de l’aparador”, diu Mas, que recorda de memòria la cita d’un biòleg: “Quan menys es creu en Déu, més es comprèn que altres hi creguin”.

“Hi ha d’haver alguna cosa més enllà. Hi ha d’haver una continuïtat a la vida, potser una continuïtat a la vida, potser una continuïtat còsmica, no sé, formar part de l’univers, estirar d’algun fil”, assegura Mas, sobre la vida després de la mort.

Mas recalca que segueix algunes tradicions, però que aquestes no han marcat el seu sentit místic. Cita per exemple que Dijous Sant l’acostuma a dedicar a “veure monuments a dues o tres esglésies, i Divendres Sant, bacallà amb pèsols, carxofes i ou dur. La meva mare encara ho fa”. Reconeix que “a vegades” fa oració, tot i que afegeix: “Només em sé una pregària de veritat, el Parenostre. Ep! I només la sé en català, ni en castellà ni en francès, i això que vaig estudiar de petit en francès, al Liceu”.

Jordi Pujol no dubta en definir qui fou el seu ‘dofí’ com una persona religiosa. “És un home amb massa vida interior, i amb molta religiositat”, assegura Pujol, que també valora el fet que Mas fes referència a la ‘regla de Sant Benet’ en un míting que va fer CiU a la tardor, al Monestir de Sant Benet de Bages. “Qui parla de Sant Benet, en un acte com aquest? Ep, que jo vaig tenir la meva època espiritual, però no és el mateix, no així, aquí, en públic”, afegeix l’expresident.

Mas valora també del fet religiós el seu compromís vers la justícia social i l’assoliment d’un món millor. “No hi pot haver Caritat si no va acompanyada de justícia”, diu Mas, citant a Sant Vicent de Paül, cofundador de les Filles de la Caritat.

Montilla: Llegir la Bíblia

Per a Montilla, hi ha llibres que s'han de llegir, com la Bíblia. "S'ha de llegir per un tema de cultura general, al marge de si creus o no", assegura. Diu que és necessari que tot ciutadà conegui ni que sigui "una mica" la història de les religions. "No pot ser que no sàpigues certes coses o que no les tinguis com a cultura general". En aquest sentit, afegeix: "El problema no és estudiar religió. La religió té o no importància en la nostra societat?", es pregunta.

El llibre recull algunes de les característiques de Montilla més conegudes, com el seu caràcter tímid i discret, que dorm poc i que és molt treballador. Tot plegat, molt 'calvinista'. Fins i tot, al llarg del llibre, es descriuen els cordovesos, província de la que és originari Montilla, com els "protestants" andalusos perquè es pressuposa que tenen més amor al treball que la resta.

Montilla veu innecessaris els enfrontaments que manté el Govern central i el PSOE amb la jerarquia eclesiàstica catòlica, perquè "transmeten a la opinió pública una imatge que perjudica" al partit. Reconeix que ell opta per una altra via, i no amaga que manté bones relacions amb els bisbes catalans, tot i que diagnostica que una part de l'esquerra catalana ha tendit a menystenir la realitat eclesial.

Sobre qüestions morals, Montilla està a favor del "dret a una mort digna", i també defensa la reforma de la legislació sobre l’avortament impulsada pel PSOE. "Té sentit que s'ampliï, tot i que la demanda social és limitada; tampoc hi ha un clamor popular", afegeix Montilla, que deixa clar que "no s'obliga a ningú a avortar" i que "és bo que la legislació no vagi per darrere de la societat".

Montilla reconeix que ell no és catòlic practicant, tot i que tan la seva dona com la seva mare -a qui defineix com la "creient de la famíila"- sí que ho són. "Jo no vaig a missa", assegura Montilla, que afegeix: "Hi vaig puntualment en funció del càrrec i desgraciadament sol ser per defuncions".

Montilla no creu en l'astrologia, però un dels seus col·laboradors més estrets, sí. "Montilla, Maragall i Tarradellas, els tres són capricorns. Els capricorns són pacients, una mica obscurs, i creuen en l'esforç, el treball, la perseverança. Pensen que han de continuar treballant malgrat que potser no s'ho acabin de creure", assegura en el llibre una persona de l'entorn del president que opta per preservar en l'anonimat.

L’actual president de la Generalitat conclou que en la seva forma de pensar, l'educació que ha rebut, també la religiosa, hi ha influït: "Jo crec que fins i tot és bo ser creient, malgrat que hi hagi qui pensi que és una manera d'autoenganyar-se. Té relació amb la necessitat de pensar que després d'aquesta vida hi ha d'haver alguna cosa més".