L'actualitat religiosa des de Catalunya

Ricardo Blázquez va prendre possessió, el dissabte 17 d’abril, com a nou arquebisbe de Valladolid, en una cerimònia d’entrada a la nova diòcesi concelebrada per diversos bisbes i desenes de sacerdots. Des del 1995, el prelat ha estat el titular de la diòcesi de Bilbao, on va arribar entre la divisió d’opinions, dins la societat basca, pel fet de no haver nascut a Euskadi. Mons. Blázquez va reaccionar, en conèixer el seu nomenament, amb una reflexió que mostra la seva entranyable connexió amb la comunitat cristiana biscaïna: «Passar de Bilbao a Valladolid no és un simple trasllat de lloc, sinó que ho sento més com un trasplantament amb un desarrelament dolorós i un nou arrelament.» Ricardo Blázquez va néixer a Villanueva del Campo (Àvila) el 13 d’abril de 1942. Va ser ordenat sacerdot el 18 de febrer del 1967. A més d’haver col·laborat en la redacció de diversos documents de la Conferència Episcopal Espanyola, ha estat president d’aquest organisme entre els anys 2005 i 2008. Ara, amb l’arribada de Blázquez a Valladolid, Bilbao tindrà provisionalment Mario Iceta, fins a ara bisbe auxiliar, com a administrador apostòlic.

 
Monsenyor Blázquez, com afronta aquesta nova etapa al capdavant de la diòcesi de Valladolid?
Amb els dos sentiments: tristor de deixar Bilbao i il·lusió d’arribar a una nova comunitat diocesana. Són sentiments que poden ser contraposats, però conviuen en el meu esperit. D’una banda, deixo amb dolor la diòcesi de Bilbao, perquè allà he volgut viure amb amor. Alhora, emprenc la nova tasca que el Sant Pare em confia amb una esperança molt sencera i il·lusionada que vull que es tradueixi diariamente en treball pastoral.
 
Després d’un període de més de 14 anys a Bilbao, als seus 68 anys, vostè arriba a Valladolid per a un pontificat previsiblement més curt, tenint en compte l’edat dels 75 anys establerta per presentar la renúncia. Això marca d’alguna manera la nova etapa?
Ara es tanca un capítol molt important i llarg en la meva vida pastoral, aproximadament de la mateixa durada que la meva etapa de professor de teologia a la Universitat Pontifícia de Salamanca, i ara se n’obre un altre que serà més curt. Però vull que sigui intens i d’una dedicació completa.
 
A l’octubre del 1995, quan vostè va ser nomenat bisbe de Bilbao, van sorgir alguns comentaris sobre el fet que no era basc. Però amb el temps, vostè ha donat moltes mostres d’integració. Tenint en compte que ara les valoracions han estat molt diferents, ja que s’ha elogiat la seva figura també des del món nacionalista, es considera un basc més?
Sí. Quan es comparen les manifestacions del principi i les que es fan ara, es demostra que les coses han evolucionat. Des del principi, i així ho vaig manifestar en l’homilia de la missa d’inici del meu pontificat a Bilbao, vaig expressar que volia ser bisbe de tothom, amb tothom i per a tothom. Crec que, en l’Església, ningú no s’ha de trobar malament per opcions legítimes que ha fet en la seva vida. I jo he
volgut respectar-les sempre. Estem en l’Església, no pas perquè tinguem les mateixes opcions polítiques o socials, sinó perquè tenim una fe en Jesucrist i volem viure segons l’Evangeli.
 
En aquests gairebé 15 anys, vostè ha viscut moltes experiències eclesials. I a Euskadi, els creients són molt variats. Uns són més nacionalistes, altres més aviat d’altres ideologies… També, a nivell eclesial, hi ha el fenomen de la secularització. Com valora aquestes realitats?
Sens dubte, han estat anys molt intensos. No havia tingut mai abans, com en aquests anys, la necessitat d’estar informat. Ha estat un temps, com així jo desitjava també, de molta feina. Hi ha hagut moments i experiències de grans satisfaccions i, alhora, d’inquietuds i patiments apostòlics, com passa a tot arreu. Sobre l’Església a Euskadi, hi ha un seguit de problemes que compartim amb tothom, amb una accentuació més o menys gran en relació amb la Nostra Europa occidental. Efectivament, la secularització és intensa, potser encara més al País Basc, com també passa a Catalunya.
 
D’altra banda, hi ha el problema del terrorisme d’ETA com una gran amenaça. És optimista de cara al futur?
Tinc l’esperança que aviat, i Déu vulgui que sigui així, la banda terrorista abandoni definitivament les armes. Així ho estem demanant des de fa molts anys. La societat està definitivamente conscienciada i és exigent en aquesta reivindicació, que evidentment és la més raonable. No hauria d’haver existit mai el terrorisme, que ha causat un dany immens en moltíssimes famílies i un descrèdit generalitzat al poble basc. Hi ha moltes persones que tenen fins i tot una certa por d’acostar-se a Euskadi, i ja no és fundada.
 
Reconciliació i reinserció social


D’altra banda, l’Església es troba davant la missió d’impulsar la reconciliació i aquesta necessària reinserció o reintegración social de les persones que donaven suport la violència en el passat. Ho està posant en pràctica?
D’alguna manera, sí. El Papa, davant els esdeveniments de les últimes setmanes, amb notícies molt doloroses sobre casos de pederàstia, ha mostrat diverses actuacions que estan clarament connectades. Cal revisar el que ha passat, reparar tant com sigui possible, demanar perdó i renovar els esperits i les actituds ètiques. A més, hem de mirar tots plegats operativament de cara al futur, amb l’esperança que mobilitza els nostres treballs i esforços. Tot això val tant per al final del terrorisme com per superar el problema dels casos de pedofília, tot i que naturalmente no són fenòmens comparables. Tots hem de practicar aquestes actituds, en un cas i en un altre: revisar el que s’ha fet malament, reparar amb els qui han estat víctimes, veure el mal que hem fet i mirar junts cap endavant amb un desig de renovació espiritual i d’una actuació reconciliada i unificada.
 
Què li suggereix la recent carta del papa Benet XVI adreçada als bisbes d’Irlanda?
Em sembla una carta en què el Sant Pare manifesta una altíssima conciencia de la seva missió apostòlica, amb gran humilitat i gran valor, amb claredat, buidant tots els possibles dubtes que han pogut existir sobre actuacions anteriors, insuficients o deficients, i mirant amb sinceritat al futur. En la mateixa línia, Benet XVI ens convida, a tots, a aclarir les posicions que es puguin haver tingut en relació amb aquest fenomen. En qualsevol cas, és una carta que fa història, com ja va succeir amb una missiva, preciosa i sense precedents, en la qual el Pontífex va afrontar aquella situació tan delicada amb els bisbes ordenats il·legítimament per monsenyor Léfebvre. Aquest Papa ens està acostumant a unes preses de posició aclaridores per a tots nosaltres en el camí de la missió de l’Església.
 
Com va rebre vostè el recent anunci de la visita del Papa a Santiago de Compostel·la i a Barcelona els dies 6 i 7 de novembre?

Amb molta alegria. Felicito la diòcesi de Barcelona per aquesta propera presència del Sant Pare per consagrar la Sagrada Família, un temple emblemàtic per a Europa. Si Déu vol, aquest dia també podré visitar la capital catalana i acompanyar el Papa en aquestes celebracions tan importants, juntament amb el cardenal Martínez Sistach.

Ignasi Miranda. Text publicat a Catalunya Cristiana.