(Jordi Llisterri –CR) Aquest dilluns ha mort als 81 anys el capellà diocesà de Barcelona Salvador Cabré. La seva inconfusible veu forta i profunda era la millor expressió del seu caràcter contundent i resolutiu que el va portar a implicar-se en les necessitats dels barris i les parròquies en les que va servir. En especial durant els anys 70 al barri del Singuerlín de Santa Coloma de Gramenet, un dels punts més oblidats de la perifèria de Barcelona. Aquest dimarts s'ha fet el funeral i dimarts vinent es farà una missa a Santa Coloma de Gramenet.
Nascut el 1931, va entrar al seminari de la conreria als 12 anys, emmirallat en la trajectòria d’un tiet capellà i en figures com la del beat Pere Tarrés. Capellans i laics com Guillem Rovirosa, vinculats a l’acció catòlica obrera, també van ser determinants per la seva formació. Després d’un temps de vicari a Barcelona, el 1965 arriba a Santa Coloma on al Singuerlín es troba una parròquia per fer. S’hi va estar 22 anys i durant l’etapa del franquisme va ser un dels principals impulsors de la llengua i la cultura catalanes en aquest barri d’immigrants. Va posar-hi en marxa els primers cursos de català. Un compromís catalanista que sempre va combinar amb la seva vocació social i amb l’exercici de la coresponsabilitat parroquial que emanava del Concili Vaticà II.
Aquesta tasca a Santa Coloma de Gramenet se li va reconèixer recentment i per iniciativa popular la nova Biblioteca Singuerlín oberta el 2010 porta el nom de Salvador Cabré. També porta el seu nom el premi que atorga cada any el Centre de Normalització Lingüística de Santa Coloma de Gramenet.
El 1988 va tornar a l’Eixample de Barcelona com rector de la parròquia de Sant Oleguer, i també va ser arxiprest. En un entorn social diferent també va fer realitat la participació del laïcat en la vida parroquial i va promoure la implantació dels moviments d’acció catòlica i de promoció dels laics. El 2001 va tornar a Santa Coloma per continuar col·laborant en la vida parroquial i cívica de la ciutat. Els darrers anys de la seva vida els va passar a la residència de les Germanetes dels Pobres de la plaça Tetúan de Barcelona.
Va publicar diversos llibres de recull d’escrits, com L’Església del segle XXI i Diàlegs d’un rector, on barrejava memòries amb documents pastorals i els records de la seva lluita política i social a la Santa Coloma. També va publicar Per què teniu por, bisbes de poca fe?, en el que criticava l’immobilisme de la jerarquia arran del Congrés “Cristianisme al Segle XXI”, organitzat per diverses entitats de base i desautoritzat pels bisbes. Un discurs directe i sense gaires miraments pel políticament correcte que es justificava pel seu lliurament total a les causes que defensava.
Entre altres, va rebre el premi Francesc Macià, en la categoria de treball de la Generalitat (1988) i el premi Ciutat de Santa Coloma (1990) per la seva trajectòria.
La seva dedicació pastoral podria quedar resumida en la presentació que el feia d’un dels seus llibres: “Ja és hora que el Poble de Déu s’engresqui de valent en el bon sentit de la paraula i, seguint l’exemple de la Mare de Déu, resi i treballi per afrontar els problemes pastorals que són els problemes de la felicitat dels homes i dones del nostre món. Gràcies i endavant!”
Us ha agradat poder llegir aquest article? Si voleu que en fem més, podeu fer una petita aportació a través de Bizum al número
o veure altres maneres d'ajudar Catalunya Religió i poder desgravar el donatiu.