L'actualitat religiosa des de Catalunya

Afirmen del cardenal Peter Turkson que podria ser el primer Papa negre. Ell s’ho pren amb una bona dosi d’humor. El bon humor no li falta mai. A finals del mes d’octubre de l’any passat, en la cloenda de l’Assemblea del Sínode de Bisbes per a Àfrica, el Papa el va nomenar president del Pontifici Consell Justícia i Pau, però no va ser fins després de Reis que el cardenal ghanès va establir-se a Roma per prendre possessió del seu càrrec, ja que havia d’acabar de lligar algunes qüestions internes de l’arxidiòcesi que guiava des de l’any 1992, la de Cape Coast.

El nomenament li va arribar per sorpresa?

Sí, jo vaig venir a Roma a l’octubre per participar al Sínode dels Bisbes, i tenia la intenció de tornar a la meva arxidiòcesi un cop acabada aquí la feina. El Papa va fer públic el meu nomenament en la cloenda del Sínode. Fins aleshores, només hi havia hagut rumors. Estudiants i capellans africans em comentaven aquesta possibilitat, però jo no en sabia res. I el que constitueix el nomenament no són els rumors, per la qual cosa estava ben tranquil. No vaig poder prendre possessió de seguida, perquè calia tancar algunes coses a l’arxidiòcesi.

Com va viure el comiat?

Sempre costa tallar els lligams, però jo ja he viscut fora del meu país en altres ocasions, quan era estudiant. El nomenament és per a cinc anys, ja veurem què passa després. El que em sabia greu era haver de deixar alguns projectes de desenvolupament que havíem començat a tirar endavant. Però a Cape Coast hi ha ara el meu bisbe auxiliar, que ha estat nomenat administrador de la diòcesi, i estic content que ell pugui continuar amb aquests projectes ara per ara.

Quina impressió li ha fet la cúria romana?

És massa aviat per dir-ho. Acabo d’arribar. Quan era jove vaig estudiar a Roma, però no era el mateix que presidir un dicasteri, evidentment. Pregunti-m’ho d’aquí a uns mesos i li sabré donar una resposta. Cal temps per entrar en profunditat i conèixer el funcionament de la cúria i dels organismos que treballen a la Santa Seu.

Quin programa té per al seu mandat al Pontifici Consell Justícia i Pau?

Per començar he de veure el Sant Pare i entendre què vol exactament de mi en aquest càrrec. També el que vull començar fent és una sèrie de visites de cortesia als diferents dicasteris vaticans per parlar amb els diferents presidents.nCrec que és important que col·laborem entre nosaltres. Hem de tenir canals de comunicació per tal que la feina no es dupliqui i cadascú sàpiga el que fa l’altre.

Vostè va ser relator general al darrer Sínode dels Bisbes per a Àfrica. Per què es va triar el tema de la reconciliació per a aquesta última Assemblea?

El punt de partida inicial era l’Església com a família. La família és comunió i no hi ha comunió sense relacions, però sovint aquestes relacions es veuen malmenades per la injustícia, l’abús de poder, l’opressió... cal, doncs, reconciliar-se per restablir les relacions i que l’Església pugui viure com una família. La reconciliación porta com a fruit la pau.

Els participants en el Sínode van ser molt valents denunciant els polítics pel que fa a certes situacions de guerra, corrupció, d’abús als propis països.

Sí. El problema de certs governs africans és que s’aprofiten de la multiplicitat d’ètnies. Pensi que al meu país, a Ghana, hi ha més de 50 cultures. Hi ha polítics que, a vegades, s’aprofiten de les diferències per crear divisions.

Particularment digna de relleu va ser la intervenció de les dones africanes al Sínode. Totes demanaven més representativitat. Teresa Okure, degana de la Facultat de Teologia de l’Institut Catòlic de l’Àfrica Occidental va dir que «si les dones no estan plenament integradesa l’Església no és una qüestió que interroga el femenisme sinó l’Església sencera».

Cal dir que en alguns llocs de l’Àfrica, les dones viuen en situacions de menyspreu i explotació. Però no a tot arreu és així. A la meva cultura, per exemple, el cap de la tribu el tria una dona. És a dir, el líder del poble sempre el tria una dona i si una dona té el poder de determinar qui guia un poble, qui pot tenir més poder? Al meu país, també, el 75% del comerç està en mans de les dones.

Però les ponents del Sínode es referien sobretot a la representativitat a nivell eclesial.

A tot arreu, a nivell eclesial, predomina la dona. El que és cert és que això no es tradueix després en una representació en els òrgans de govern. Però es tracta d’una qüestió de temps. Per exemple, al Pontifici Consell Justícia i Pau ara hi ha una sotssecretària, la Flamínia Giovanelli. Si no hi ha més dones és perquè fins fa poc no hi havia tantes dones que estudiessin teologia a alt nivell. Això canviarà a poc a poc perquè cada cop hi ha més dones preparades.

Una qüestió de la qual es va parlar també durant el Sínode va ser la inculturació. El P. Barthélémy Adoukonou, nou secretari del Pontifici Consell per a la Cultura, va dir que «les categories del pensament occidental a l’Àfrica no són les adients. La teologia africana no es pot valdre del patrimoni conceptual d’Occident».

Aquest problema té una arrel de fons. És la formació escolar dels africans. Perquè l’educació escolar forja els conceptes, les idees que es formulen en la ment. I nosaltres tenim el problema de base que a Àfrica la gent que estudia es veu com a obligada a viure de dues maneres. La vida escolar requereix que s’aprengui a viure i a pensar en una altra llengua perquè no s’estudia en la llengua pròpia, sinó en anglès o en francès. Si pensem en la relació entre llengua i cultura, ens adonem que des de petits, parlem i pensem una cosa a casa, i una altra a l’escola. Molts de nosaltres que hem viscut una formació semblant, no han pogut reconciliar aquest binomi. I això pot desencadenar una certa esquizofrènia cultural que desemboca en un refús d’una de les dues cultures. Estudiosos com el P. Adoukonou ens poden ajudar a harmonitzar tot això.

Sovint s’associa Àfrica a guerra i misèria. És una imatge real?

No, el món ha d’aprendre que Àfrica no és un tot únic. Hi ha molts països, moltes cultures, molts governs. Quan parlem d’Àfrica hem d’entendre que el Togo no és Tanzània i que Ghana no és Costa d’Ivori. Només així es podrà entendre que a Àfrica hi ha experiències positives, no només la guerra del Sudan. Hem de defugir els estereotips. Perquè això desanima també la gent africana.

 
Marta Nin. Text publicat a Catalunya Cristiana.