L'actualitat religiosa des de Catalunya

El desembre d’aquest any s'escauen els 25 anys de la publicació del document Arrels Cristianes de Catalunya, un text col·lectiu dels bisbes de Catalunya, editat ja en plena democràcia i amb la Generalitat reinstaurada. Finalitzat el franquisme, el bisbes catalans van exposar la seva doctrina sobre el fet nacional i el catalanisme.

Coincidint amb aquest aniversari algunes veus han obert el debat sobre la necessitat d’actualitzar o donar una nova empenta a aquest document. Una de les més significatives s’ha difós aquesta darrera setmana a través del butlletí del Centre d’Estudis Jordi Pujol, dirigit per l’expresident de la Generalitat. Un article de Josep M. Puigjaner, amb el títol “Una església neutral a Catalunya?”, recorda que el document era “una defensa inequívoca i contundent dels drets de la nació catalana” i afirma que “durant aquests darrers anys la jerarquia catòlica catalana ha callat”. Tot i citar algunes declaracions de l’abat de Montserrat i del cardenal Lluís Martínez Sistach, Puigjaner es pregunta: “¿Què pensen els successors d’aquells que fa vint-i-cinc anys avalaren aquell gran document en defensa d’aquest país?”. També afirma que la “neutralitat” és “una coartada que afavoreix els interessos d’aquells eclesiàstics que, des d’organitzacions conservadores i sovint retrògrades, s’oposen directament o dissimuladament al fet diferencial català en benefici de l’uniformisme espanyol, com si a Catalunya una església espanyolitzada fos més evangèlica que una església encarnada en la cultura, la llengua i el tarannà del seu país.”

Aquest pronunciament se suma a un article del monjo de Montserrat Bernabé Dalmau publicat a El Periódico el 8 de gener. L’article defensa la vigència actual d’Arrels Cristianes de Catalunya que, a més, defineix com “l’únic text episcopal que, en aquests anys de democràcia, ha deixat petjada en la memòria de la nostra Església”. Dalmau lamentava “el desencís en molts creients, o simplement en persones amb una visió cristiana del món” després del silenci de l’episcopat català davant l’allau d’adhesions a l’editorial conjunta dels diaris catalans “Per la dignitat de Catalunya”.

L’article exposa que aquesta situació no és la primera vegada que succeeix “però potser sí la més greu d’ençà que l’episcopat de Catalunya està configurat per prelats de parla catalana”. Arran d’això dedueix que “en el document esmentat hi ha una asserció que no sé si comparteixen tots els nostres bisbes actuals, almenys no ho sembla: «Donem fe de la realitat nacional de Catalunya, afaiçonada al llarg de mil anys d’història i també reclamem per a ella l’aplicació de la doctrina del magisteri eclesial: els drets i els valors culturals de les minories ètniques dins d’un Estat, dels pobles i de les nacions o nacionalitats han de ser respectats i, fins i tot, promoguts pels Estats, els quals de cap manera no poden, segons dret i justícia, perseguir-los, destruir-los o assimilar-los a una altra cultura majoritària»”.

L’article del monjo de Montserrat conclou que “ja no podem donar per suposadament vigoroses les nostres arrels perquè, en nom d’una laïcitat mal entesa per part d’uns i davant d’un espiritualisme desencarnat per part d’altres, la campanya més correntment promoguda des de certes instàncies polítiques tendeix a assecar aquestes arrels” i que per això “potser una acció més valenta i més compromesa dels responsables de la nostra Església ajudaria a fer respectar més les arrels cristianes del nostre poble”.

Finalment, aquesta setmana també s’ha clausurat un seminari sobre les “Aportacions cristianes a la construcció nacional de Catalunya” organitzat per l’Institut d’Estudis Humanístics Miquel Coll i Alentorn, amb un sessió dedicada al document de l’episcopat català.

Arrels Cristianes de Catalunya es va publicar el 1985 quan era arquebisbe de Barcelona el cardenal Narcís Jubany i de Tarragona Ramon Torrella, la resta de bisbes signants van ser Guix, Martí Alanis, Malla, Moncadas, Camprodon i Carles (tots ja jubilats i només el dos darrers són vius). En la redacció del text hi va intervenir de manera destacada Joan Carrera quan encara no era bisbe.

Les resolucions del Concili Tarraconense de 1995, que van rebre el reconeixement de la Santa Seu, assumeixen com a propis els continguts d’Arrels Cristianes de Catalunya (Resolució 1) i la publicació oficial del Concili també reprodueix aquest document. Els textos conciliars també “afirmen la identitat catalana, la seva llengua i la seva cultura” i “referma l’ús del català com a llengua pròpia de l’Església a Catalunya” (Resolucions 140-141).