L'actualitat religiosa des de Catalunya

Càritas Diocesana de Barcelona demana la retirada de l'avantprojecte de llei de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges perquè no afronta amb "valentia els dramàtics problemes socials que està vivint la població en relació amb el dret a l’habitatge". Com alternativa proposen un decàleg de mesures entre les quals hi ha la posada immediata en lloguer social dels habitatges en mans de les entitats financeres intervingudes per l’Estat o l'establiment d'un lloguer social de 200 euros mensuals.

Aquest és el text i els arguments de Càritas davant dels canvis proposats en la regulació del lloguer.

Càritas reclama la retirada de l’avantprojecte de llei de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges

(Càritas Diocesana de Barcelona) El Govern de l’Estat ha anunciat l’aprovació d’un avantprojecte de llei de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges que, en cas d’aprovar-se, suposaria un gravíssim i inadmissible retrocés en les polítiques de protecció dels llogaters d’habitatges en el nostre país.

Càritas Diocesana de Barcelona (CDB) vol manifestar amb contundència el seu total desacord i la seva reprovació d’aquesta proposta legislativa que, en comptes d’abordar amb valentia els dramàtics problemes socials que està vivint la població en relació amb el dret a l’habitatge, mistifica el problema i es doblega a les pressions dels sectors econòmics que exigeixen encara més avantatges legislatius, financers i fiscals per netejar comptablement actius immobiliaris, exempts de qualsevol consideració social.

La situació real del nostre país ve marcada per: 

-5,7 milions de persones a l’atur (837.000 a Catalunya).

-1,6 milions de joves entre 18 i 30 anys a l’atur (250.000 a Catalunya).

-78.000 execucions hipotecàries a l’any (14.000 a Catalunya).

-58.000 desnonaments a l’any (7.000 a Catalunya).

-690.000 habitatges buits sense ser venuts en mans d’entitats financeres (120.000 a Catalunya).

-11% del parc d’habitatges de primera residència en règim de lloguer (18% a Catalunya) davant del 30/35% de mitjana en els països europeus occidentals.

-1,5% d’habitatges de lloguer públic/social davant d’una mitjana europea del 18%.

Per arribar a aquest percentatge mitjà europeu farien falta 3,5 milions d’habitatges a Espanya i 550.000 a Catalunya.

- Reducció del 50% dels pressupostos públics estatals en política d’habitatge entre els anys 2010 i 2012 (de 1.600 M€ a 800 M€).

Davant d’una situació de gravetat com aquesta, el Govern de l’Estat proclama que l’única solució per aconseguir flexibilitzar i agilitzar el mercat del lloguer és:

-Obrir la possibilitat de pacte en les actualitzacions anuals del lloguer (en comptes de l’aplicació automàtica de l’IPC).

-Obrir la possibilitat de renúncia a l’actual opció de compra automàtica en contractes de menys de 5 anys.

-Reduir el termini dels contractes de lloguer de 5 a 3 anys.

-Reduir els terminis de la pròrroga forçosa (posterior als 5 anys) de 3 anys a 1 any

-Possibilitat de recuperació de l’habitatge per part del propietari per causes familiars totalment obertes sense necessitat de fer-ho constar en el contracte.

-Accelerar els processos de desnonament.

-Reduir el termini per poder saldar els deutes del llogater.

Totes aquestes mesures, que no han estat reclamades pels col·lectius necessitats d’habitatge, però tampoc per les associacions de propietaris, administradors de finques o agents immobiliaris, només confonen el problema. I sota l’afirmació que s’ha de mitigar “l’escàs equilibri entre arrendador i arrendatari” aquestes vénen a donar resposta a unes exigències evidents del sector financer de poder llogar habitatges per un període curt de temps, amb el mínim de compromisos i amb les màximes facilitats per als desnonaments.

No és aquest, en absolut, el punt de vista de Càritas Diocesana de Barcelona. Ans al contrari, i basant-nos en l’experiència que arriba diàriament als nostres centres d’atenció, entenem que el que ens està mancant és un veritable paquet de mesures de xoc que sigui respectuós i garant del dret constitucional a l’habitatge per aconseguir un autèntic reforçament del mercat del lloguer i de l’oferta de lloguer social al nostre país

1. Posada immediata en lloguer social de titularitat pública dels habitatges en mans de les entitats financeres intervingudes per l’Estat.

2. Exigència de posada en lloguer social dels habitatges que estan en mans d’entitats financeres que reben o han rebut fons públics per al seu rescat.

3. Limitació del lloguer social a preus màxims de 200 euros mensuals.

4. Durada del lloguer social a un mínim de 10 anys.

5. Establiment de la possibilitat d’opció de compra dels habitatges de lloguer per als seus usuaris a preus proporcionals amb els lloguers.

6. Posada en marxa d’un sistema de garanties públiques als propietaris d’habitatges de lloguer com l’Avalloguer, de Catalunya.

7. Desgravació fiscal total de les rendes de lloguer, tant de propietaris com de llogaters d’habitatge de residència habitual.

8. Reforçament dels programes estatals i autonòmics d’ajuts al lloguer per als llogaters que no estan en parcs públics o de lloguer social.

9. Establiment d’un sistema de mediació –com l’Autoritat de Conciliació suïssa- entre propietaris i llogaters per pactar lloguers, i rebaixes de lloguers quan els preus del mercat immobiliari baixen i els ingressos familiars minven.

10. Establiment d’un sistema de mediació -com el de Càritas Diocesana de Barcelona- previ a les sentències judicials de desnonament, per aclarir les situacions d’insolvència i poder posar-hi remei sense llançament i pèrdua de l’habitatge.

I, en lògica conseqüència, retirada immediata de l’avantprojecte de llei de mesures de flexibilització i foment del mercat de lloguer d’habitatges. 

Estem convençuts que la gran ocasió històrica d’Espanya d’aproximar-se veritablement a les mitjanes europees de parc de lloguer públic o social seria avui una realitat si fóssim capaços d’aprofitar els parcs d’habitatge que avui estan ociosos en mans de les entitats financeres per convertir-los en allotjament de futur i evitar així l’exclusió social residencial.

Entenem aquest repte no només com una oportunitat inestimable de capgirar una situació dramàtica per un horitzó esperançat, sinó també com el veritable i ineludible compromís com a país d’avançar cap al dret a l’habitatge universal i d’infondre confiança en la població.