Arturo San Agustín: “Jaume Pujol és un bisbe dels que creuen”

Ds, 18/02/2012

(CR) Aquest dimecres es va presentar a la llibreria Claret de Barcelona el llibre de l'arquebisbe Jaume Pujol, Records i esperances. L'obra és un testimoni de la trajectòria personal i pastoral de l'arquebisbe de Tarragona i una selecció d'alguns textos i homilies.

L'arquebisbe Pujol va explicar que el van animar a escriure'l “persones que em deien que l'arquebisbe s'ha de donar a conèixer”. Va destacar com a fonamental la seva experiència familiar ("a casa mai vaig sentir a parlar malament de ningú"), els onze anys de convivència amb Josepmaria Escrivà de Balaguer, i el seu treball entre els laics a la universitat.

En la presentació, el sacerdot Norbert Miracle, rector del Seminari Interdiocesà, va parlar de Pujol com d’“un arquebisbe que sap anar al davant com a bon muntanyenc, però també sap posar-se al teu costat o passar darrere”.

La presentació del llibre la va realitzar el periodista Arturo San Agustín, que fa un any va compartir un viatge amb l'arquebisbe a Turquia. Sant Agustí acaba de publicar un llibre sobre la Jornada Mundial de la Joventut: Un perro verde entre los jóvenes del Papa. Aquest és el text de la seva singular presentació del llibre de Jaume Pujol:

Presentació del llibre "Records i esperances"

(Arturo San Agustín) Abans només predicaven els capellans, ara prediquem tots: polítics, periodistes, executius, dissenyadors de moda, actors, entrenadors de futbol, folklòriques, etcètera. Predicar és fàcil. A predicar n’ensenyen fins i tot en les anomenades escoles de negocis. El que ningú ensenya és a predicar amb l'exemple. Això és el que és difícil. Ho era abans i ho continua sent ara. Ara és molt més difícil. Però, afortunadament, encara hi ha persones que prediquen amb l'exemple. I una d'elles és el protagonista d'aquesta tarda: l'arquebisbe de Tarragona i Primat, Jaume Pujol.

Com crec que els llibres no cal explicar-los, que simplement s'han de comprar i llegir, jo, aquí, no vaig a parlar del llibre que ens ha convocat: Records i esperances. Tampoc cometré la insensatesa de sintetitzar la vida i els fets de l'arquebisbe Jaume Pujol, potser l'únic arquebisbe del qual es pot saber el què fa cada dia. I es pot saber perquè ho explica al seu bloc.

Si m'obliguen a ser breument ortodox -com a presentador- només diré tres coses de l'arquebisbe Jaume Pujol: que quan jugava a futbol posava en les fotografies amb el mateix estil que Kubala, que fa molt però no ho diu, és clar. I si dic que fa molt és perquè fa uns mesos, un sacerdot, un dels que no el va rebre de bon grat quan va ser ordenat arquebisbe de Tarragona, em va dir el següent: "Em vaig equivocar. És una bona persona". I, en fi, si vostès insisteixen, que ja veig que sí insisteixen, afegiré que l'arquebisbe Pujol sempre va creure que acabaria sent farmacèutic o pagès, però no sacerdot i, molt menys, arquebisbe.

Bé, com no els parlaré del llibre de l'arquebisbe Pujol permetin-me, a canvi, explicar un viatge i, abans, el que em va dir un abat.

Aquest abat benedictí, que una o dues vegades l'any em permet compartir amb ell i la seva comunitat la millor sopa de ceba del món, em va dir el següent: "Hauries de conèixer a un arquebisbe que t'agradarà. És el de Tarragona. És de l'Opus. I a més de ser una bona persona, és dels que creu". Va ser així com em vaig interessar per qui avui considero el meu amic: l'arquebisbe Jaume Pujol.

L'abat benedictí no es va equivocar. M'agrada aquest arquebisbe. M'agrada encara que en algunes coses no pensi com ell. I, per descomptat, mai he oblidat aquell comentari de l'abat benedictí: "És dels que creu". Vaig a repetir-ho una vegada més: "És dels que creu".

Tot i estar convençut que, com diu certa santa andariega, “Dios anda también entre los pucheros”, reconec que determinades cerimònies que se celebren a la basílica de Sant Pere del Vaticà aconsegueixen emocionar-me. Per dir-ho musicalment: m'agrada molt la guitarra, però sóc dels qui creuen que l'orgue explica millor les coses sagrades que una guitarra. Si em permeten la sinceritat: millor l'orgue que certes homilies. Per segons quines coses que tenen a veure amb el sagrat: millor Mozart o Bach que una guitarra. I no obstant això...

Va ser durant el mes de febrer de l'any 2011 quan vaig tenir la sort de poder acompanyar l'arquebisbe Pujol per terres turques, per aquestes terres que van tenir notícia dels primers cristians. Vostès saben molt millor que jo que va ser en aquestes terres on van néixer Pau i Tecla i on es va encunyar la paraula "cristià".

Aquest viatge a Turquia, al qual no se li ha prestat tota l'atenció que mereixia, va ser un intent d'establir ponts entre la riba mediterrània turca, islàmica, i la riba catalana, espanyola, catòlica. Un intent, una gran idea, una gran idea valenta, que, a poc a poc, està començant a donar els seus fruits. I Tarragona i Catalunya, Tarragona i Espanya, Tarragona i Europa -no exagero- se’n beneficiaran.

Vostès sí que ho saben, però no tothom sap que el cristianisme va arribar a la península Ibèrica a través de Tarragona, de Tàrraco. No, no tots ho saben. Crec que el senyor Santiago, allà en els finisterres, s'ha quedat amb certes exclusives i Tarragona, fins ara, no s'ha despertat.

Qui m'havia de dir a mi que Tarragona me la descobriria un arquebisbe? Els catalans, o millor dit, els barcelonins, mirem massa cap a Girona i no sabem el que tenim a Tarragona. I el més greu és que alguns tarragonins també ignoren el que tenen a Tarragona. Un dels que sí que sap, en un sentit molt ampli, el que va ser, és i pot ser Tarragona, és l'arquebisbe Pujol, que va néixer a Guissona, Lleida. I no estic molt segur que alguns tarragonins l'hi agraeixin.

Però tornem a Turquia. La tarda que l'arquebisbe Pujol va celebrar l'eucaristia en una petita capella situada al pis superior de la catedral catòlica d'Istanbul, la catedral de l'Esperit Sant, vaig experimentar una cosa nova. No, no tingueu por. No vaig a parlar-los de res sobrenatural sinó d'una cosa molt íntim, però perfectament descriptible. Érem només deu o dotze els assistents a aquesta missa i d'ells cinc o sis érem periodistes. Periodistes que, pel que vam parlar aquells dies turcs, no solem anar a missa.

El que jo vaig experimentar en una petita i discreta capella de la catedral catòlica d'Istanbul va ser, potser, una cosa semblant al que havien d'experimentar els primers cristians. Aquella missa va ser una altra cosa. Aquella missa em va semblar tan íntimament immensa que, des d'aquella tarda, des d'aquella missa, vaig començar a veure certes cerimònies vaticanes -sens dubte necessàries- amb uns altres ulls. Aquella tarda no només vaig entendre sinó que vaig sentir que l'Església guanya molt, però molt, molt, quan viu en terres difícils, en terres hostils i perilloses per als catòlics. L'aparell de seguretat que ens va posar el Govern turc va ser extraordinari.

En realitat hi va haver tres misses més com la celebrada a Istanbul. Parlo de la que l'arquebisbe Pujol va celebrar a l'església de Sant Pere, a Antakia, la que va celebrar a Tars, població on es creu que va néixer Pau i la que va celebrar a Kónia, que és on la tradició situa el naixement de Tecla. En les misses que va celebrar a Antakia i Kónia van estar presents diversos armenis i diversos immigrants iraquians, que resaven al mateix Déu que el de l'arquebisbe Pujol, però en àrab. L'arquebisbe Pujol, per cert, ho va fer en català.

El benedictí Lluís Duch ha escrit el següent: “Reflexionar sobre la qualitat comunicativa de la pregaria comporta, almenys d'entrada, referir-se a allò que ara mateix és -o millor, s'interpreta que és- la religió. En la pregaria la religió acompleix la seva missió fonamental d'establir lligams actius i afectius entre la divinitat i el que prega.”

Duch afirma que el sentit més profund i autèntic d'allò que és la religió com a relació de comunió religiosa fonamental amb l’Altre-Déu; ho explica sant Agustí quan diu: "Més íntim que jo". Doncs això és el que jo vaig captar i vaig sentir en aquelles misses o eucaristies de primers cristians celebrades per l'arquebisbe Pujol a Turquia.

Potser, doncs, tot es redueixi a allò que em va dir l'abat benedictí: "L'arquebisbe de Tarragona és un home que creu."

A qui creu, al qui creu de veritat, se li nota. Se li nota i se li veu. Qui creu de veritat, fa.

En aquest temps, el nostre, on la paraula o, més ben dit, el soroll ho envaeix tot, potser són els fets -això tan difícil- l'únic que és capaç de convèncer. I aquest arquebisbe és, sobretot, un home de fets.

Si vostès m'ho permeten: sé, per experiència, per periodista especialitzat en entrevistes, que els qui millor queden en les entrevistes no es caracteritzen pels fets, és a dir, per fer allò que presumeixen o prediquen. Els qui millor queden en les entrevistes són els venedors de remeis contra la calvície, mantes de Zamora o aspiradores, àngels de supermercat, aurores boreals, etcètera... és a dir, els actors de si mateixos, els xarlatans. Les persones que prediquen amb l'exemple, les persones que fan, sempre queden malament en les entrevistes i, a més, és freqüent que ensopeguin en les mateixes. Sobretot si, a sobre, no se les sap entrevistar. Perquè entrevistar no és fer preguntes. Tinguin-t’ho sempre en compte. Encara que a aquestes persones les s'entrevistin a TV3.

Gràcies per predicar amb l'exemple, arquebisbe Pujol. I això és tot.