CatalunyaReligió.cat

Una vegada, per celebrar l’aniversari de quaranta anys d’un amic, ens van convidar a escriure un text dient d’aquella personal tot allò de bo que teníem per dir i que normalment no diem dels altres fins que són morts. Em va semblar un gran encert. ¿Per què guardar-se les lloances més personal pels funerals, quan el màxim interessat ja no les pot sentir, o almenys, compartir?

Fidel a aquesta bona idea, em permeto una expansió més personal. Aquesta setmana he tancat definitivament una experiència professional que ha estat ben interessant. Divendres Pilar Malla va cloure el seu mandat com a Síndica de Greuges de Barcelona amb la intervenció anual en el Ple de l’Ajuntament per presentar l’informe del darrer any. Ho haureu pogut llegir en alguns diaris. És probable que en el proper Ple ja es pugui escollir el seu successor, que hi hagi nou síndic municipal i es faci efectiu el relleu. 

El mandat de Pilar Malla ha estat singular perquè li ha correspost ser la primera Síndica de Greuges de Barcelona. Malgrat l’experiència d’altres síndics o defensors municipals, en el cas de Barcelona estava tot per fer. I, sense fer soroll –a la Pilar no li agrada el soroll-, és el que s’ha fet durant aquests cinc anys: donar forma una nova institució de servei als ciutadans.

He tingut la sort de col·laborar en aquest projecte. S’aprèn molt tocant temes que no són els habituals de la meu camp de treball, la informació religiosa. Però a més d’això, he pogut veure de prop com treballa una persona que ha deixat portar la seva vida pel compromís social. Amb una formació més d’estar al peu del canó que de l’acadèmia reglada.  Mounier i el personalisme -que va marcar molt la generació que també va viure el Vaticà II- són els punts de referència d’aquesta formació. En canvi, d’altres només n’hem sentit a parlar o ha estat només una font secundària.     

Per això, m’agrada dir que el millor què he descobert en aquesta etapa professional és com es concreta això. Que vol dir posar les persones en el centre de qualsevol actuació, portar a la pràctica allò de cada persona és única i irrepetible, i que per si mateixa té dignitat. Així, l’atenció social o la solidaritat no és només respondre a un principi ètic o polític, o fins i tot espiritual, sinó respondre a cada persona.    

És a dir, amb la Pilar he entès com Mounier es pot fer realitat. I, això, s’ha d’agrair.